Estrenem pel·lícula

El cartell

El dimecres 19 de juny, a la Sala Beckett, al costat de pares i mares, companys, professorat de l'Institut Príncep de Girona i amics del programa En Residència, assistim a la cloenda del nostre projecte i a l'estrena del nostre curtmetratge. Presenta l'acte en Toni Casessis, que explica les característiques del projecte, després intervé en Carles Giner, de l'Institut de Cultura. A continuació la Maria i la Lucía evoquen les seves vivències durant el curs i a la Cristina Clemente, que havia escrit un text preciós, l'emoció li va impedir llegir-ho, i ho llegeix Toni en el seu nom. Després s’apaguen les llums... i tots ens veiem actuant dins d’una pantalla gigant.

 La Sala Beckett

 Toni Casares presenta l'acte

El públic

Maria i Lucia evoquen les vivències d'un curs

Si us plau silenci, que ve la Cristina. Repetia el José Ángel. I de sobte entra un home a classe. Es presenta: hola em dic Toni Casares. Poc més tard arriba una dona. Aquesta ja és la Cristina? Si , si que ho era. Aquella primera classe va ser molt divertida. Recordo que vam sortir totes amb el comentari de: Doncs, això està molt bé, segur que ho passarem genial... I, a dia d’avui podem dir que esperàvem que tot fos divertit però, es que al final hi ha hagut un “bon rollo” a dins i fora de les classes de teatre... S’ha de dir que la Cristina va ser la primera persona en dir-li Mitch al Mitchel, perquè veieu la confiança! Potser una de les millors classes va ser aquella de les preguntes, es que era igual que fer un test de la Super Pop, però en veu alta. A més, no sé perquè però feia il•lusió el veure que la gent deia l’opció correcta sobre tu, que t’entenien, et coneixien més del que et pensaves. El meu moment preferit potser ha estat quan vam fer aquella prova per veure com reaccionàvem cadascú al estar davant d’un problema o situació difícil, aquella prova en que un grup s’anava fora amb la Cristina i era el que analitzava les reaccions dels components de l’altre grup que es posava en una sola cadira, tots junt i sense tocar el terra. Recordo el dia que vam veure la pel•lícula de Juno. Tu María, jo i d'altres ens rèiem al veure que el Jose Àngel i la Cristina es reien de coses de la pel•lícula que per nosaltres no tenien gràcia, ho vam passar genial! Tots ens hem parat a pensar diverses vegades pels bons moments que hem passat durant aquest meravellós curs i, havien moltíssimes anècdotes! Aquell primer dia, quan vam jugar al joc d’inventar-se una història responent només si o no a les preguntes que ens feien un grup d'alumnes, els dies que vam jugar al joc del llop, que, s'ha de dir que va ser una idea genial ja que vam jugar inclòs el dia de la vaga a la classe d'Anglès! I així podríem estar durant molt temps ja que hem amortitzat d'allò més bé totes les sessions de teatre. No podem dir ni una sola vivència negativa, tot ha sigut inoblidable. També cal agrair l'esforç de la Roser aquests últims dies en les gravacions. Que hauríem fet sense ella? Res! En pocs dies ens ha donat molts consells per actuar davant d'una càmera i ens ha proposat noves idees per a modificar els textos que se’ns feien difícils... T'ho agraïm molt també a tu, Roser, o com et diu la Cristina, Rus! Gràcies per tot. Jo, personalment he aprés moltes coses a mesura que ha anat passant l'any, tant per la part acadèmica i potser professional en un futur, com per la part personal. Segurament no he sigut l'única. El que has fet, Cris, en realitat té molt valor ja que has pogut explicar-nos coses, exercicis, encomanar-nos tasques a nosaltres, la classe que més parla de tot l'institut o, això diuen i, sense fer ni un sol crit, no t'has hagut d'enfadar, ens has demostrat que tens una paciència de campionat, eh? Hem estat molt còmodes amb tu, això de que algú només veure't et saludi amb tanta carisma i mostrant les ganes amb les que cada dia vens a passar una estona amb nosaltres... No sabem com agrair-te tot el que has fet per nosaltres, tot el que hem après, tots els bons moments, totes les vegades que hem rigut... En realitat tot ha passat molt ràpid, sembla que un curs dona per a molt, però se’ns ha quedat curt. Hem de dir-te que ara tots t’havíem agafat un carinyu molt especial... Pensa que és molt difícil caure a tothom tant bé... No sé com tu montes, Cris! El que menys ens agradaria a tots es haver de pensar que això es un adéu, un adéu per sempre, ja que després de veure'ns cada dimecres y divendres gairebé durant un any estar sense tu se’ns faria molt difícil... N'estic totalment segura de que, tot i que ens vindràs a veure sovint, que això ningú ho dubtem, et trobarem molt a faltar! Ets molt gran Cris, no t'oblidarem!

Toni llegueix el text de la Cristina

La festa! (Beckett s'ho mira al fons)

i, 
la pel·lícula!!!!

i el Making of 
 

Invitació a l'estrena del nostre curt

El dimecres 19 de juny es va convocar a la Sala Beckett l'acte de cloenda del nostre projecte En Residència amb Cristina Clemente i l'estrena mundial del nostre curtmetratge. Aquesta és la invitació que vàrem enviar a tots els nostres amics:

Fem cinema

La Cristina ha fet un guió cinematogràfic per al nostre grup de Projecte En Residència. Farem un curt. Hi sortim tots. Tretze personatges. Tenim una operadora de càmera de primera: la Roser. Ara estem gravant. Tasca feixuga. Moltes hores per a uns pocs minuts de pel·lícula. Però està sortint molt (i molt) bé. Va de bàsquet.  

1, la nostra Directora cinematogràfica en plena tasca de rodatge

2, l’intriga

  3, un equip, els Verd

4, l’àrbitre

5, un altre equip, els Blaus, que van de negre

 

6, la Roser, la nostra fantàstica camerawoman

i 7, la gravació

 

PROPERAMENT A LES MILLORS PANTALLES

Visitem el TNC

1

La visita que vam fer el divendres al Teatre Nacional de Catalunya m’ha semblat molt xula, però una miqueta avorrida. La veritat és que m’he adonat que hi ha molta gent que treballa en el teatre, persones que cusen, tècnics, que escriuen, que actuen... Jo pensava que era bastant més petit, però quan ens ho han ensenyat, m’he adonat que no, tot el contrari, és molt gran. Ens van ensenyar la sala gran, la sala petita i la del taller on es va representar una obra de Cristina; també ens van ensenyar els camerinos, saletes on guarden els objectes, i la roba de l’obra. Per la meva banda puc dir que m’ha encantat la visita, i espero que es torni a repetir.

Ana María

2

El divendres passat vam fer una visita al Teatre Nacional de Catalunya. A mi em va agradar molt, perquè sempre he volgut saber el que s’amagava darrere del teló i de  l’escenari. Ens vam fer una visita guiada. Ens ho van ensenyar tot, com es muntaven els decorats, com s’organitzaven les cadires de la sala petita, com eren els camerinos, els grans vestuaris de roba i moltes coses mes. Crec que ha estat un dels meus somnis fets realitat, poder passejar-me per un gran teatre imaginant-me que era la protagonista. Tot un somni per una noia.

Sunita

3

Divendres passat vam anar a visitar el Teatre Nacional de Catalunya. Ens van ensenyar el teatre per dins i totes les seves sales. El primer que vam poder observar era que allà era tot molt gran, la denominada Sala Petita pot aforar fins a 450 persones! Els passadissos eren enormes, la Sala Gran era espectacular, els camerinos eren preciosos… Però si hagués d’elegir una part del teatre sense cap dubte seria la sala de vestuari. Quan vaig entrar el primer que vaig pensar va ser: què bé m’ho passaria jo aquí disfressant-me! Mai havia vist tantes sabates classificades per persona, per obres, per números… A més aquella sala estava plena de disfresses de tots tipus, des de vestits medievals a vestits per semblar gras. I em vaig quedar espantada perquè van dir que tenien més sales com aquella! Crec que van ser unes hores molt ben aprofitades i que tots vam gaudir molt de l’experiència.

Paula

 

4

El TNC, el Teatre Nacional de Catalunya, és el millor teatre de Catalunya perquè, en general, és molt gran. També sé que va ser dissenyat per en Ricardo Bofill.  Van fer la seva primera estrena el 12 de novembre de 1996, que va ser Àngels a Amèrica, de Tony Kushner. El teatre te tres sales: la sala petita, allò no era una sala petita era una sala gran, la sala gran, que era enorme i la sala de tallers, que era una sala per a fer manualitats per a les obres. Hi havia sales on guardaven objectes i cadires i més coses. El que més em va agradar va ser que hi havia un pòster molt curiós i molt guay que estava situat en la part de sota del teatre i a tots els nens hems va fer gracia.

Mítchel

 

5

El pasado viernes fuimos a ver el Teatro Nacional de Cataluña. Fue una visita muy interesante, porque vimos muchas cosas que a no ser que seas de dentro no puedes ver. Me gustó mucho ver los almacenes donde acumulan los accesorios que se usan para los decorados, y también me gustó mucho ver esa sala tan grande donde había tanto vestuario, que anteriormente se había usado en las obras. También me gustó ver el escenario desde dentro, y ver lo que ven los actores desde sus puestos de trabajo. Y la sala pequeña, que era muy mona, con su escenario en medio, y los decorados azules. Y con un montón de sábanas viejas colgando por las barandas al estilo de un torneo medieval o como en las fiestas de los pueblos. También vimos la sala de Tallers, donde no había ninguna actuación más que la del vigilante, y esa era sin espectadores. Eso sí, había decorado, muchas piedras con las que alucinamos al verlas por el gran parecido que tenían con las de verdad.

Marta

 

Imaginem l'obra de la nostra Residència

Per començar tanquem els ulls i imaginem que som a la Sala Becket com a públic, l'obra està apunt de començar. S'encenen els llums: Què és el primer que t'agradaria que passés? Què voldries que hi hagués a escena? 

Retrocedeix unes quantes hores, torna al matí d'avui, quan t'has llevat. Pensa que has fet des de que ha sonat el despertador fins que has arribat a l'institut. 

Torna a l'obra però aquesta vegada com a actriu o actor. Pensa en una escena que t'agradaria interpretar estant amunt de l'escenari. 

Ara, dins d'aquesta mateixa obra, pensa en quina seria la part més graciosa. 

I per últim imagina com seria l'última escena de la peça teatral. Quina seria l'última frase? Qui apareixeria? Quin vestuari? 

Amb les nostres respostes, la Cristina escriurà una peça de teatre. I nosaltres serem actrius i actors que interpretaran els seus diàlegs. 

Mosaic per a la Juno

1

La passada sesió la vam dedicar a veure una pel·lícula: Juno. La veritat és que em va impressionar bastant, ja que hi havia petites cosetes que no eren com te les imaginaves.

La qüesitió que més em va sorpendre va ser el nòvio de la noia, ja que normalment el fan fort o més atractiu. Sobretot vaig trobar molt graciòs el fet de que tinguès una petita afició als «tic-tac» de taronja això li donava un punt humurístic al personatge de nen mimat per la seva mare.

Paula

2

L'altre dia, a Teatre vam veure una pel·lícula titulada Juno, la qual parla d'una noia que es queda embarassada, no avorta i vol donar-li el nadó a una parella que no te fills perquè és conscient que no pot fer-se càrrec ella.

El que mes m'agrada de la pel·lícula ha sigut la noia protagonista, Juno. Ella no és igual a totes les noies de les pel·lícules que son molt efeminades i que necessiten un príncep per a rescatar-les. Juno és tot el contrari, es pot valer per si mateixa i sempre és molt decidida. A més que sacrifica tot per al seu fill, i fa aquesta difícil decisió, la qual una noia normal no podria fer. Això demostra que és molt madura, més que els altres adults que coneix. 

Andrea

3

La meva part preferida és quan el pare adoptiu del seu nen se li declara i la Juno s'en va amb el cotxe i és posa a plorar. I al final deixa una nota a la porta del pares adoptius dient que si la dona encara vol adoptar tot i estar sola, que ella ho està també.

Sunita

4

Per a mi Juno la pel·lícula ha estat molt interessant perquè tracta sobre una adolescent que es queda embarassada i intenta avortar, però la seva amiga li diu que no ho faci, perquè el nadó ja té ungles.
Juno li dóna en adopció, i s'enamora del pare del seu fill a qui donarà en adopció, però sobretot ella vol que el seu fill pugui tenir una bona infantesa, i l'hi dóna a la mare que s'acaba de divorciar perquè ella té unes veritables ganes de ser mare.

Álvaro

5

Que la Juno estimi al futur pare adoptiu del seu fill és un tema difícil. Passa el temps i ell li diu que vol estar amb ella, que li agrada i, aquí és on la Juno mostra la seva personalitat. Tot i que des del principi de la peli l’hem vista com a una noia molt jove, el moment en que el pare adoptiu del seu fill li diu que l’estima és on veiem que tot i al aspecte i les aparences del principi, és adulta, sap com enfrontar-se als problemes que sorgeixen a la vida.

Lucía

6

La pel·lícula em va agradar, encara que no és de les pel·lícules que m'agraden.
Peró la part que més em va agradar és quan la madrastra es va enfrontar a la metge per defendre a Juno, per a mi va ser l'escena més divertida de la pel·lícula, perquè tenia gràcia i no t'esperes que la madrastra fes això, quan  totes les madrastres en les pel·lícules són dolentes.

Ana María

7

Juno avança cap a casa, poc temps abans d’arribar a la porta s’atura a prop d’un arbre llença el que sembla una corda, posa el seu cap, fa un nus; per un moment l’escena sembla un suïcidi, però de sobte observem que mossega la corda i se la menja, i després mossega un altre tros i fa el mateix. Era regalèssia.

María 

8

Juno, per a mi, és una noia mol valenta al decidir no avortar i donar al seu fill en adopció, ja que quedar-se embarassada a aquella edat no és molt normal i potser que la gent la miri amb mals ulls.

Marta

9

El que més m'ha agradat de la peli de l'altre dia va ser que es fixava en els nois que eren sacs d'ossos i no nois que estaven bé. També em va impressionar la seva amiga que li agradaven els profes. I també que el problema que té és molt comú a la vida real.

Laia

10

El que més m'ha agradat de la peli és el caràcter de la nena. Era una adolescent, però quan tenia que prendre una decisió pensava com un adult.

La peli és molt interessant perquè ens explica una vida real, perquè hi ha moltes noies adolescents en aquest mateix problema. 

Bianca

11 

La pel·lícula era molt chula al principi i al final. La Juno es va quedar embarassada als 17 d’un noi i els seu pare i la madrastra es van espantar molt, però quan la Juno va decidir que la criatura sigui adoptada per una altre família els seus pares van fer de tot per ella. El millor? Quan la mare va discutir amb la doctora. Al final va passar que Juno es va enamorar del pare de la família que volia la adopció i finalment es va divorciar de la seva dona.

Mítchel

12

Juno fue una película interesante, más que todo por el guión, por esa manera de jugar con la mente del espectador, desde el principio hasta el final no dejaba de sorprender.

Juno, que estaba embarazada, se lo tomaba con mucha calma, sólo le interesaba cómo sería la vida del bebé.
El guión, aparte de jugar con la mente del espectador, es poco creíble; a ver, si Juno se queda embarazada, su padre tan feliz y contento, ¿no le regaña?
Resumiendo, guión interesante, pero poco trabajado.

Andrés

13

Juno és una pel.lícula interessant pel seu guió original, encara que no és una gran pel.lícula, és força senzilla però entreté i diverteix. És una pel.lícula que tracta el tema de l'avortament d'una manera curiosa.

Arnau 

A la recerca del personatge perdut

S'obre el teló. Sobre una taula, hi ha motxilles. Esperem cinc personatges. Tres noies i dos nois. Un dels nois és skater. No els veiem, però ho sabem perquè un noi no portaria mai una motxilla rosa o de flors. Qualsevol detall ens parla d'un caràcter.

Segon acte. Al centre de l'escenari hi ha una butaca, però en lloc d'un personatge hi surten set. I tots set han de pujar a sobre de la butaca. El públic observa diferents comportaments dels personatges. Des del principi de l'acció una noia comença a organitzar. Es col·loca la primera i va donant ordres a la resta. Altres personatges col·laboren tot donant indicacions, però d'altres es mantenen al marge. Només actuen quan algú els hi mana. Un d'aquest personatges passius, en un moment en el qual el grup no sap com sortir-se, dóna una brillant idea i tots la segueixen. Qualsevol acció col·lectiva permet descobrir un caràcter.

Tercer acte. Juguem. El joc és una manera de fer les coses seriosament. Hem de intuir com es comportaria una persona davant una situació incòmoda o compromesa. Per exemple, preguntem que faria un noi en cas de trobar-se en un carrer solitari un home ferit. Opció a: el mira i segueix el seu camí. Opció b: busca ajuda. Opció c: s'acosta i ajuda. Cadascú pensa el que faria la persona a la qual fem la pregunta. I aquesta persona, al final, revela el que faria. La majoria opina que, en aquest cas, un noi faria l'acció a, però s'equivoquen, el noi declara que faria l'opció c. No tots els personatges diuen la veritat de sí mateixos, el que els caracteritza no és el que diuen, és el que fan. Teló.

Imaginem el que escriu la Cristina

OPCÍÓ 1

Noia jove entra a la habitació. El seu rostre no es gaire alegre, tot lo contrari, està molt sorpresa.

-Aquesta casa cada vegada està pitjor. Com una noia de catorze anys pot dirigir una familia tota

sola ?

Entra un noi jove a l'habitació.

-Germaneta, no m'esperava això de tu.

-El que no t'esperaves de mi?

-Que acabesis sent la presidenta. Jo tindría que ser el president!

-Tu? Però si tu tens més de vint anys i encara estás fent el ximpanzé per casa!

-Escolta d'això s'en diu vagonear.

-M'estas donant la raó?

-Em... Sempre em treus de polleguera!

La noia somriu satisfeta. Ha acoseguit una cosa que no es repetira en anys.

-Ets tan tonto i de pas tan previsible... Ja sé per qué m'han escollit a mi.

El noi surt de l'habitació enfadat.

Andrea i Sunita

OPCIÓ 2 

Entra el fill i es situa en mig de l’escenari i comença a cridar

FILL: Tindria que haver guanyat jo! Ella es una inútil! Com podrà governar aquesta casa? No s’ha donat compte de que es molt petita? En que estava pensant quan es va presentar? Segur que per tocar-me les pilotes no em deixarà arribar a casa més tard de les deu.

Entra la mare

MARE: Portes tot el dia cridant. T’has tornat boig? Ja sé que no és molt bona idea, però així es la democràcia, dins i fora de casa.

FILL: El pare i ella estan aliats?

MARE: Secret d’estat.

FILL: Et compro una jaqueta Ralph Lauren.

MARE: Tracte fet. (S’estrenyen les mans) Portes raó, la teva germana ha aconseguit convenç-se’l dels seus ideals.

FILL: Ho sabia! Ho sabia! Tenia aquest pressentiment.

MARE: Si entre ells pot haver-hi un tracte entre nosaltres també.

FILL: Socis?

MARE: Mmm... No ho sé.

FILL: Va mare!

MARE: D’acord.

Els dos somriuen maliciosament. 

Paula i Marta

OPCIÓ 3

La noia entra per una part de l'escenari i amb una cara de preocupació mira al seu voltant i suspira.

Noia: Com vaig acabar fotuda aquí?

A continuació, entra el pare amb pressa.

Pare: Noia has vist al teu germà?.No l'he vist des de el recompte de vots.

Noia: No l'he vist, però potser la mare sàpiga on pot estar, ja que després del recompte es va anar molt enfadat, potser perquè no va guanyar.

Pare: Quina pena enfadar-se per aquestes coses com si fosi un nen petit.

Noia: Potser per això que no aconsegueix treball, sempre deia que s'aniria als 18, ¡Peró mira ja té 20

i no se'n va!

Pare: No diguis això te'ns que respectar-li, ja que per molt que hagis guanyat segueix sent el germà

gran.

Noia:Tu com sempre defensant-lo si no es va també es perquè tu no fas res i ara que he guanyat faré tot el que pugui perquè se'n vagi.(Amb to rabiós )

I se'n va quasi plorant.

Arnau i Sebastián

OPCIÓ 4

Filla: (surt d’entre el públic i va cap al sofà, està amoïnada) I ara, jo que faig? Què
faig? Com surto jo d’aquesta?
(El seu germà surt del bany)(Es sent el soroll del wàter)(Es puja la bragueta)
Fill: Preocupada...? Tindrà morro la tia! Si has sortit és perquè volies!
Filla: Vinga, calla ja! L’únic que tens es enveja.
Fill: Deixa ja de fer teatre! Encara que et facis la dura amb mi se que en realitat estàs
morta de por.
Filla: I, si ho estic què? Hi tens algun problema?
Fill: L’únic problema que tinc és que tu no n’estàs preparada per fer aquesta feina, ja
n’estic fart d’aguantar les teves tonteries!
Mare: Un altre cop discutint i barallant? Veniu els dos i ajudeu-me a parar taula! 

Ana María, Lucía i María

OPCIÓ 5

Germana: Això és terrible no puc més

Germà: Tranquila noia ja te en surtirás de aquesta 

Pare: Tranquila que ho farás molt bé

Mare: T'hem escollit perquè pensem que ets la indicada

Germana: Gràcies a tots sou els millors

Tots: T'estimem molt, estigues tranquila que ho farás molt però molt bé!

Andrés i Álvaro

OPCIÓ 6 

Surt una noia que està preocupada

—Sóc la més petita, i ningú em prendrà en serio... 

Surt el noi, picat, fingint que està alegre

—Wuaahh!! Quina sort que tens! 

—En serio, creus que puc fer-lo? 

—Clar que si!! Si no vols ho faig jo...

—No, no fa falta m’ha tocat a mi.

—Però tu ets molt petita, com ho faràs si ningú et pren en serio, i no pots controlar a ningú?...Aaahh!!! És clar, per això et van escollir!!...

Bianca i Laia

 

OPCIÓ 7

(Apareix la noia amb cara de sorpresa)

 Noia: no m’ho esperava això, que bé que estic, las coses canviaren molt.

 Germà: que bé que estàs ¿no?

 Noia: dons si, i molt.

 Germà: dons sabràs que tu no pots manar, oi, ets molt petita.

 Noia: no, sóc molt gran, tinc 14 anys.

 Germà: d’acord

 (El germà surt molt enfadat perquè no a guanyat.)

 Noia: (parla al públic) Va veureu que tot em sortirà de perles.

Mítche